Abanderats 2013

ARRELS VIDAL COSTA                                       

La família Vidal Costa, us dona la benvinguda a la Festa de Sant Antoni

Qui ho diria, després de tants anys, avui som nosaltres els abanderats, i des de la il·lusió i emoció, us voldria fer arribar un breu recordatori de la nostra família.

La meva iaia, la Carmeta de “ca la Cafetera”, que vivia al poble, davant de Can forner “Nou”, va quedar vídua de ben jove, amb tres fills petits, en Joan Costa Casamiquela, el gran, la Rosita, la meva mare i en Josep, el més petit. Per tirar endavant la família, va tenir la pensada de fer cafè, i arnar-lo a repartir per les cases.

Les cafeteres encara les conservem, però el que d´ella més ens ha quedat, ha estat l’esperit de dona lluitadora, que va posar tot el seu esforç i coratge,  per tirar endavant una família : avui, en diríem, una dona “emprenedora”.

Nosaltres, sempre hem volgut recordar les nostres arrels, i la tenim a ella com a referent per no perdre mai aquells trets, que marquen la nostra pròpia identitat.

Els meus avis en Josep Costa i Carme Casamiquela amb el meu tiet Joan 

Ja de gran, la Carmeta es va traslladar al  “Mas Esquirol”, una casa de pagès, prop de “Can Oller”, en uns terrenys situats al costat del torrent i ben propers a la riera. El meu pare, en Josep Vidal Roca, nascut a “Can Teio” de Lliçà d´Amunt, pagès per vocació, cuidava les terres i els animals. El recordo amb el seu cavall “Vermell”, perquè era de color ros, llaurant amunt i avall aquells camps, agafant amb les seves mans grosses i fermes, aquells terrossos de terra vermella, que ell  tant estimava.

De cavalls, n’hi havien d’altres, l´euga blanca, la “Torda”, el cavall negre, “El Moro”, el cavallet petit “La Flica”, i d’altres que jo no recordo…

Els dies passaven entre feina i esforç però, per Sant Antoni, era la gran disbauxa. Els guarniments s’havien de netejar, greixar, treure llustre als picarols; tots fregàvem, tot havia d’estar ben lluent

Després, amb flors de paper, engalanàvem els carros, pentinàvem i raspallàvem amb afecte, la clina dels cavalls, i el padrí, el meu tiet Josep, padrí de tots, i engrescador de la festa, els hi pintava les peülles.

Per últim, les “nenes”, s’havien de vestir. La Carmina (la meva cosina) i jo, sempre anàvem juntes, i ens tocava anar “disfressades” d’alguna temàtica, sense comprendre’n el significat. Avui, els nostres fills en veure’n els retrats, fins i tot se n’estranyen, tot i cofois de veure el passat de les seves mares.

Després de la desfilada, era l’hora de recollir els premis, que podien ser des d’una ampolla d’Anís del Mono, fins un formós pollastre, que seria acollit amb alegria als fogons del “Mas Esquirol”.

Després de la festa, tothom tornava a casa, els tiets a Sabadell, i nosaltres ens quedàvem amb els cavalls. La Carmeta, ens tornaria a explicar històries d’abans i cançons a la vora del foc.

Ara, només en queden els records, de la casa, la Carmeta i els pares, però del poble de Santa Perpètua, en tinc els bons moments de joventut: els matins després de missa, la volta pel parc, i a la tarda al cine, del Centre o bé al Casino, i tot seguit a ballar; l’estiu al parc, i l´hivern al “Coro”.

Per la Festa Major: festa grossa, ball de dansa, tarda i nit; les noies amb vestit nou, per sortir a la pista i no perdre ni una peça, ni un ballador. Nits de confeti i dinars amb ànec i capó.

De vacances, “Els Campaments”, amb els nens del Refugi, tot fent de monitora, i amb el suport incondicional del nostre “Mossèn Serra”, persona entranyable de tots els que hem tingut el goig de poder gaudir de la seva companyia i experiència de vida. Per tots  els d’aquella època, “ un referent”.

Amb el meu pare, per Sant Antoni, davant de l’Antic Ajuntament    

La Carmina i jo, al Sant Antoni

Són tantes i tantes coses que em lliguen a aquest poble, que avui que en puc fer esment, vull aprofitar per recordar aquell temps, que en va quedar petjada.

Amb el pas dels anys hem establert vincles entre el poble del meu pare, Lliçà d’Amunt, on vivim actualment, i Santa Perpètua, poble de la mare, que mai hem deixat, guardant com a bon raser la casa del carrer Pep Ventura.

Crec que Santa Perpètua és un poble que s’ha fet gran, sense perdre ni la seva identitat, ni les seves arrels, ni les seves festes. Ara els nostres fills també hi participen amb il·lusió renovada, i us animen a gaudir  i continuar aquesta tradició tan nostra.

Aprofito aquesta oportunitat i honor de portar la bandera de Sant Antoni, per fer un reconeixement a totes les persones, que com la meva iaia Carmeta, els meus pares, en Josep i la Rosita, així com els meus tiets, en Joan i en Josep Costa, el meu cosí Antoni Costa, i tota la meva família van fer “poble”, i amb el seu esforç, ens han fet créixer sense oblidar les nostres arrels.

Moltes gràcies a tots i a totes.

Concepció Vidal i Costa.